UN PASSEIG PEL NUCLI URBÀ D’INCA

Començarem el nostre recorregut a la plaça d’Espanya,anomenada en altres temps Major, de la Constitució o de la República. En aquest punt, que considerarem el centre de la ciutat, hi destacarem l'edifici de

l’Ajuntament,en el qual s’encabeixen gairebé tots els serveis municipals. Un altre dels llocs prou característics de la plaça, tant per la seva importància arquitectònica com per ser considerat un dels bars amb més tradició d’Inca, és el Cafè Mercantil, la decoració i el mobiliari del qual pertanyen a l’anomenat Art Decó.

Deixarem la plaça d’Espanya pel carrer Major,la principal via comercial del centre d’Inca amb tot de petits comerços i d’interessants façanes, una de les quals, tal volta la més notable, és la de Can Florencio.

A la plaça de Santa Maria la Major farem una aturada davant de l’església parroquial que li dóna nom. Datada des del segle XIII i construïda de nou en diferents ocasions fins als nostres dies, Santa Maria la Major presenta una façana principal de marès, un dels materials més habituals en les esglésies mallorquines del barroc. Les façanes laterals, per la seva banda, són de paredat comú; cal fixar-se, en la façana de la dreta, amb l’anomenat portal de l’orgue. El campanar, separat de la façana, és de pedra viva.

De l’interior del temple, format per una sola nau amb set capelles rectangulars a cada banda, en destacarem les obres d’art i els retaules següents: Taula de Santa Maria d’Inca (1373), de Joan Daurer; imatge sedent de Santa Maria la Major (1400), de Pere de Sant Joan; retaule del nom de Jesús (1578), de Gaspar Oms; retaule de Sant Pere Apòstol (s. XVI) i capella; retaule de Sant Blai i retaule de Sant Sebastià (s. XVII) i retaule i capella del Sant Crist.

Des d’aquest punt ens dirigirem cap a la plaça d’Orient, passant per la plaça de l’Orgue, de la qual destacarem l’edifici de Can Domingo. La plaça d’Orient va ser inaugurada durant les festes patronals del 1948. Dos fassers i un brollador coronat per un cigne en són els elements identificatius, juntament amb la Rectoria, annexa a la part posterior de l’església, de façana simètrica i acabada amb un gran frontó.

Davallarem cap a la plaça de Mallorca,espai d’oci i esbarjo,per fixar-nos amb la peculiar façana del Club Velocipedista d’Inca, que presenta característiques d’un modernisme historicista neoàrab.

D’allà, enfilarem el carrer de Bartomeu Coc fins a la plaça del Bestiar, lloc de mercadeig, sobretot pel Dijous Bo, fira major que té lloc a Inca al mes de novembre i que és especialment coneguda arreu de Mallorca.

Pel carrer de la Puresa, situat a l’esquerra —en direcció a Lluc—, començarem la nostra particular peregrinació al convent de les monges tancades. Passarem pels carrers de La Font i de Les Monges fins arribar a l’entrada del convent, altrament dit monestir de Sant Bartomeu.
El monestir està construït sobre el serral de les Monges, conegut també com el serral dels Molins.De l’església de Sant Bartomeu, temple que el presideix, se’n tenen notícies des del segle XIII. Les monges jerònimes s’hi instal·laren al segle XVI i, des d’aleshores, hi resideixen. Un dels majors atractius del convent, tal volta pel llegendari lledoner que hi té estatge, és la clastra que el visitant trobarà tot just entrar-hi, havent passat un gran portal rodó de pedra viva.
	Un cop l’hàgim admirada i l’hàgim travessada, accedirem a l’església, que té una sola nau amb volta de mig canó, dividida en quatre trams per arcs faixons. Cal fixar-se, sobretot, en el retaule Major, obra de Joan Deià Balle, el Sant Crist de la Sang,talla de fusta policromada dels segles XIV i XV, i el sepulcre de Sor Clara Andreu, que morí al monestir amb fama de santedat el dia 24 de juny de 1628. En el mateix monestir també es pot visitar un petit museu amb diferents obres d’art —taules gòtiques de Pere Terrencs, obres dels López, pare i fill...— i es poden degustar els congrets, uns excel·lentíssims dolços elaborats per les monges jerònimes.
En sortir del monestir podrem fer una passejada pel serral i conèixer el set molins fariners, actualment tots convertits en habitatges i que formen un conjunt arquitectònic prou important pel que fa a aquest tipus d’edificacions arreu de l’illa.

Davallarem pel carrer de Ramón y Cajal i pel del Teatre, passarem pel davant del Teatre Principal, edifici construït el 1913 per l’arquitecte Guillem Reinés i novament construït el 1945 per l’arquitecte Francesc Casas Llompart. La façana té característiques clàssiques: pilastres gegants amb capitells toscans aguanten l'entaulament i acaba en un gran frontó triangular. A l'interior hi destaquen els ornaments fets de guix, la gran llàntia central i les baranes de les llotges i balcons fetes amb ferro forjat. D’allà, pels carrers de la Glòria i d’en Dureta, ens dirigirem a Sant Domingo.

Fundat pel frare dominic inquer Antoni Torrens, l’antic convent de Sant Domingo és una altra de les joies arquitectòniques de la ciutat. Tot el conjunt —església i claustre— va ser edificat als segles XVII i XVIII. La façana de l’església, d’estil barroc, és de pedra llisa. A l’interior —una sola nau amb cinc capelles per banda— són destacables l’altar major i la figura de Sant Domingo, el retaule del Roser (de Gaspar Oms), el retaule de Sant Vicenç Ferrer, La Pietat (talla policromada anònima) o La Mare de Déu Morta, talla policromada també anònima.

El claustre, actualment propietat de l’Ajuntament d’Inca, és de planta quadrangular. Consta de planta baixa, pis i porxo; la planta baixa està envoltada per set arcs carpanells per banda. Al centre del pati hi ha el coll d’una cisterna que duu gravada la data de 1905.

A través del carrer de Sant Domingo sortirem al de Jaume Armengol i passarem per davant d’un dels més coneguts edificis de la ciutat: Can Ripoll. Es tracta d’una casa senyorial d’orígens gòtics, tot i que hi predomina en gran mesura l’art barroc. La façana és folrada de pedra; a la part esquerra, hi ha l’entrada al celler —avui convertit en restaurant— que encara conserva una quantitat apreciable de bótes o recipients per guardar-hi el vi.

Recorrerem el carrer de Jaume Armengol i n’admirarem les façanes, fins a arribar a la plaça de l’Àngel; després continuarem pel carrer de la Murta i, a continuació, el primer carrer a mà dreta, el de Sant Francesc, que ens conduirà fins al convent que li dóna nom.

El convent de Sant Francesc va ser el segon que l’orde dels franciscans tingué a Mallorca i el primer de tota la part forana. Tant el convent com l’església daten del segle XVIII, tot i que de les construccions originals se’n té notícia des del segle XIV. La façana de l’església és sòbria, folrada de pedra viva i totalment llisa. El campanar està adossat a la capçalera. Aquest temple, d’una sola nau de sis trams amb capelles laterals situades entre els contraforts, guarda, entre d’altres, les obres d’art i retaules següents: Sant Crist de Sant Francesc (talla gòtica de fusta policromada), Mare de Déu dels Àngels (talla de fusta, obra de Gabriel Mòger), retaule de la Puríssima Concepció (retaule renaixentista), Mare de Déu de l’Esperança (talla de fusta policromada que data de començaments del segle XVII).

D’altra banda, cal visitar el claustre del convent, construït al segle XVIII: d’estil barroc, té la planta quadrangular amb set arcs de mig punt a cada un dels costats separats per pilastres. Al bell mig, una cisterna amb la data de 1747 gravada. Des d’aquest claustre es pot accedir a l’església dalt esmentada, a la sagristia i a les dependències del col·legi Beat Ramon Llull.

Deixarem Sant Francesc pel carrer de Fra Juníper Serra i desembocarem a la Gran Via de Colom, centre comercial d’Inca per excel·lència, on el visitant podrà trobar-hi tota mena de productes inquers, sobretot: la pell —calçat i marroquineria.

Seguint la Gran Via de Colom arribarem a la plaça de la Llibertat i a la plaça de Sa Quartera, on podrem observar l’edifici que li dóna nom i en què actualment s’encabeix, en una part, el Centre d’Art sa Quartera. Es tracta d’un edifici municipal, construït entre els any 1918 i 1920 per l’arquitecte Jaume Alenyar, té una sola planta que combina la pedra viva a la part baixa i el marès a la resta de la construcció. Exteriorment, hi sobresurt la simetria de les façanes i l’horitzontalitat. La decoració es concentra en els frontons que es troben damunt les portes i les finestres.

De sa Quartera, tot passant pel carrer de Bisbe Llompart, on cal fer una aturada per admirar la façana de Can Fluxà —obra de Guillem Reinés— amb detalls Art Nouveau, ens plantarem a l’estació del tren, on acabarà el nostre recorregut urbà. Inaugurada, igualment que la línia fèrria Palma-Inca, pel febrer de 1875, es tracta d’edifici rectangular de dues plantes amb les façanes folrades de pedra viva i amb les obertures distribuïdes simètricament per les façanes.

EL PUIG D’INCA

Situat a 5 Km del centre de la ciutat, s’hi distingeixen el puig de la Minyó (307 m) i el puig de Santa Magdalena (287 m). És aquí on el visitant trobarà la petita ermita d’origen medieval. La façana és molt senzilla, amb portal rodó, un petit rosetó i acabat en espadanya. L’interior es distribueix en una sola nau dividida en quatre trams per arcs diafragmes.

Aquesta ermita està situada en una àrea natural d’especial interès pel seu gran valor ecològic.